Josep Trekking: Una tom i una breu Historia de Can Pèlecs

Avans de sometre´m al´Artroscopia i veient que trigaría una temporadeta a agafar la BTT i les pujades per la muntanya hem fet un recorregut que a començat per la Barata i enfilem cap a Can Pèlecs (del que al final de la página recullo una curiosa historieta que vaig tenir oportunitat de llegir fa uns díes) i amb destinació a Sescorts i el Morral de Drac però a causa d´unes fortes ratxes de vent i les possibilitats de relliscar , una mica avans d´arribar per precaució hem deixat aquet últim tram per un altre ocasió

El comentat Can Pèlecs , un bonic Mas

Passat aquest ja començem a veure clarament un paisatge dels que ens atreuen i amb el Cingle dels cavalls al fons

I ens anem apropant

I cap a la roca Petanta

La roca Petanta

El Joan agafant aire, o reposant forçes?????

I toca grimpar

Cada día que passa m´agrada més admirar la naturalesa

Allà dalt els cops de vent ens feien trontollar i amb el terreny que hi ha junt amb els tallats al costat decidim fer un entrepà i un altre día ja ho farem per aquest costat o bé el per el Canal de L´Abella que em dona la sensació que és més fàcil pel terra que hi ha.

El Joan probant una nova collita del Priorat

Ens hem buscat un reconet en el qual ens protegíem del vent

Els ocells ens criden l´atenció

El morral de Sescorts i als fons el morral del Drac

Aquí volíem arribar però avui no teníem el do d´arriscar

BANDOLERS A CAN PÈLECS

L'any 1626, Can Pèlecs ja es presentava com un dels masos amb més puixança i futur del terme de Sant Joan de Matadepera. Ajaçada sota l'enlairat espadat de la Roca Petanta, a ponent . la Mola de Sant Llorenç del Munt, aquella antiga pairalia havia superat toles les vicissituds, pestes i guerres que al Ilarg dels segles havien commogut la contrada. L'amo de la masia era Jaume Pèlecs, que aleshores tenia quaranta anys. Havia estat nomenat hereu per Macià Pèlecs el seu pare. feia tot just tres anys.

El nom de Can Pèlecs no era l'original de la masia. que des de ternps immemorial hevia estat coneguda corn a mas Sa Busqueta . Ja era així en aquells temps pretèrits. en qué lant les terres i les cases com els homes, dones i besties que hi habitaven eren propietat feudal del monestir de Sant Llorenç del Munt, que s'alçava a Ilevant sobre el cim de la Mola, dominant la vall de les Arenes.

Aquell canvi de nom s'havia iniciat feia poc més de vuitanta anys, quan Gabriel Pèlecs avi del propietari, es casà emb Elisabet Busqueta, la pubilla del mas. Iniciant-se la nissaga dels Pèlecs a la vall de les Arenes de Sant Joan de Matadepera. Certament, gairebé tot havia anat prou bé en aquella pairalia des que els Pèlecs se n'ocupaven. Havien adquirit noves terres

al rodal el mes creixia.Amb tot, quinze anys enrera,una ombra tèrbola havia enfosquit la vida plàcida i el futur d´aquell laboriós mas : va ser quant.Francesc Pèlecs el germá petit de l´hereu, fou acusat i inculpat, juntament amb un mosso francès que trevallaba a la casa, d´haver assasinat un jove pastor del mas de la Mata. Aquell tràgic succés sotraguejà l'anirn i

lópinió de la gent de la contrada i Macià Pèlecs tinguè serioses dificultats per a treure el seu fill petit de l´embolic en què s´havia vist ficat.

Aquell cas , però, ja era aigua passada i estava gairebé oblidat. Ara, els perills que amenaçaven el mas i els seus habitants eren uns altres.

Sant Joan de Matadepera, dimecres, 15 d'abril de 1626

Acalorat per la feixuga tasca de conduir l'arada, Jaurne Pèlecs aturà la parella de bous. Eixugant-se la suor del front, contemplà satisfet la terra acabada de llaurar, que mostrava la seva entranya ocre i humida entre l´herba regirada.A la fi havia obert el darrer solc que li restava d´aquell cmp. A poques passes s´aixecava el seu mas, Can Pèlecs, voltat de conreus verds i d´arbres florits, exultant de vida sota el discret però brillant sol primaveral.

Per le posiciò de l´astre rei, el pagès veié que eren pels volts de les quatre de la tarda. Encara restaven unes hores de llum per a acabar-se la jornada, i així, després de tancar els bous al corral, enfilà amb bon pas el camí que, costa amunt, mena la rocallosa carena del Montcau. Volia veure com estava el bestiar que tenia pasturant per aquells enlairats paratges.

Tan aviat com Jaume Pèlecs arribà dalt la carena per on passa el camí que condueix al coll d'Eres i al pelat turó del Montcau., sentí la fressa d'unes pas que s´aproximaven. Algú venia per aquell senderó encatifats de fulles seques, en sentit contrari al d´ell. A l´instant aparegueren, mitg tapats pel boscatge, uns desconeguts que avançaven cap a ell. Eren quatre homes d´elevada estatura, vestits elegantment. Anaven coberts amb capes gascones roges i grises que els dissimulaven les amples xarpes i les pesants armes de foc que hi duien penjant.Un d´ells, fins i tot portava al descobert un pedrenyal de canó llarg penjat al coll.

Ni l´aspecte ni la presència d´aquella gent no agradà al pagès; amb tot, quan passaren pel seu costat els saludà, com ès costum entre la gent del camp.Ells li tornaren la salutació i prosseguiren llur camí sense imporuar-lo, tot i que es veia ben clar que eren bandolers.

En plena serralada del Montcau, voltat d´alzinars i rouredes, el pagès es reuní amb una filla seva que tenia cura dels ramats que pasturaven pels herbeis i els boscos de la muntanya. Poc després, guiat per la jove pastora, comença a comprovar l´estat dels seus ramats.

El sol jadeclinava, havien passat més de dues hores des que en Pèlecs s´havia encreuat amb els bandolers i ja no pensava en l´afer .Quan

Gairebé era l´hora de tornar al mas, veieren algú que pujava corrent en direcció on es trobaven ells. Era el fill petit d´en Pèlecs, que en arribar, alarmat i esbufegant, contà al seu pare que havia vist quatre homes voltant pels boscos propers al mas. Com una premoniciò sinistra, la imatge dels quatre bandolers que havia vist poques hores abans acudí a la seva ment. Sense perdre ni sols un minut , envià la seva filla a casa amb un missatge urgent per a la seva esposa. Li demanava que tanquès de seguida la porta exterior del mas amb pany i forrellat, car hi havia gent facinerosa rondant pels encontorns. Com una exalació, la jove pastora s´avançà i corregué lleugera camí avall. Mentrestant, Jaume Pèlecs enllestí ràpidament la feina amb el bestiar i emprengué a tota pressa el retorn a casa.

Quan es trobava a mig camí del mas, el pagès sentí uns crits confosos que l´alertaren.Era la coneguda consigna de <<via fora>> que la gent emprava en cas d´assalt de bandolers. En parar més atenció, s´adonà, amb angoixa, que l´enrenou provenia de la banda del seu mas. Alarmat, Jaume Pèlecs arrencà a córrer de dret cap a casa seva i cridant amb totes les forces <<vía fora a lladres!>>.

Fatigat per la corredissa, el pagès arribà al mas. En traspassar el portal, comprovà amb sorpresa que res d´anormal no alterava l´ambient habitual de la casa. Més alleugerit, anà a cercar la seva esposa i li demanà que li contés què havia passat i el perquè d´aquells crits de via fora.

Eulàlia Pèlecs era una pagesa de trenta-sis anys que no s´acovardia fàcilment; però en aquella ocasió tal com relatà després al seu marit, havia passat uns moments de tensió i d´angoixa d´allò més desagradables.

La peripècia al mas havia començat després de les set de la tarda. Eulàlia ja havia estat assabentada per la seva filla que hi havia gent sospitosa per la contrada i així, seguint la recomanació rebuda, tancà i barrà el portal del mas i hi romangué a dins amb les seves filles. Preocupada per aquella situació, la dona restà llargues estones guaitant per la finestra, tot esperant amb àmb ànsia el seu espòs.

Quan ja començava a declinar el dia, arribà en Toni Cerdà, el pastor que tenia cura de les ovelles. Aquest, abans de tancar el ramat,corregué a veure la seva mestressa i l´advertí que mentre baixava, havia vist dos homes coberts amb capes gascones i armats amb pedrenyals de canó llarg que venien camí del mas. En sentir la notcia, Eulàlia Pèlecs començà a inquietar-se seriosament. Temia que aquells bandolers no haguessin assasinat al seu marit.

Poc deesprés d´una tensa i feixuga espera, la dona veié per la finestra algú que es movia pels voltants de la casa, i dstingui les siluetes de dos homes retallant-se en la foscor. Estaven situant-se dissimuladament en una cantonada del mas. La manca de llum no permetia d´apreciar gaires detalls, però pogué comprovar que aquells individus anaven armats amb pedrenyals. Eren alts i duien capes gascones, de les quals no es podia apreciar el color. Únicament es distingien de forma clara les mitges blanques d´un dels saltejadors.

En aquell punt, Eulàlia Pèlecs s´adonà que estaven rodejant la casa i que els bandolers ja havien vist que el portal de fora era tancat.

Espantades devant d´aquella tensa situació, les noies de la casa perderen el control i començaren a cridar fortament per les finestrres. El pastor i la mestressa, veient que realment no podien fer altre cosa, s´afegiren a les noies cridant <<Via fora a lladres>>.

Sorpresos per la cridòria dels del mas i adonant-se que havien estat descoberts, els bandolers sortiren corrents dels seus amagatalls i desaparegueren per la torrentera de la font.

Segurament pensaren que amb la porta tancada i la gent dins alertada i a l´aguait, es feia difícil donar un cop de mà ràpid.

A més, aviat arribarien els pagesos del rodal, alertats pels crits de via fora, de manera que els convenia fugir com més aviat millor, car si queien en les seves mans, ningú no donaria ni un ral per la seva pell.

Divendres, 17 d´Abril de 1626

Aquell intent d´assalt va ser denunciat pels afectats s Jaume Garrigosa, batlle del terme de Sant Joan de Matadepera, el qual vivia a Can Garrigosa, una de les masies veïnes de Can Pèlecs. Dos dies després dels fets, el batlle es presentà a la masia per instruir la denúncia. Amb ell arribaren el notari terrasenc Joan Mas i un escivent del seu despaix, Rafael Riquer, els quals s´encarregaren de pendre la declaració escrita a Jaume i Eulàlia Pélecs.

Tots els presents convingueren que l´assalt havia estat frustat gràcies a la bona pensada que tingué Jaume Pèlecs de fer tancar a temps ls porta exterior del mas; si no, els bandolers haurien entrat fàcilment a la casa.

I així fou com acabà aquell cas. De fet, la denúncia resultà inoperant, acr anava contra uns bandolers que no havien estat reconeguts . Així doncs, el seu efecte es limitava a donar constància dels fets i a recollir els mínims detalls que havien estat observats pels testimonis, per a una possible identificació dels assaltants.