Avans de sometre´m al´Artroscopia i veient que trigaría una temporadeta a agafar la BTT i les pujades per la muntanya hem fet un recorregut que a començat per la Barata i enfilem cap a Can Pèlecs (del que al final de la página recullo una curiosa historieta que vaig tenir oportunitat de llegir fa uns díes) i amb destinació a Sescorts i el Morral de Drac però a causa d´unes fortes ratxes de vent i les possibilitats de relliscar , una mica avans d´arribar per precaució hem deixat aquet últim tram per un altre ocasió
El Joan probant una nova collita del Priorat
Ens hem buscat un reconet en el qual ens protegíem del vent
Aquí volíem arribar però avui no teníem el do d´arriscar
Vestits dels bandolers
Pedrenyal llarg
Josep Espinal
El comentat Can Pèlecs , un bonic Mas
Passat aquest ja començem a veure clarament un paisatge dels que ens atreuen i amb el Cingle dels cavalls al fons
I ens anem apropant
I cap a la roca Petanta
La roca Petanta
El Joan agafant aire, o reposant forçes?????
I toca grimpar
Cada día que passa m´agrada més admirar la naturalesa
Allà dalt els cops de vent ens feien trontollar i amb el terreny que hi ha junt amb els tallats al costat decidim fer un entrepà i un altre día ja ho farem per aquest costat o bé el per el Canal de L´Abella que em dona la sensació que és més fàcil pel terra que hi ha.
Els ocells ens criden l´atenció
El morral de Sescorts i als fons el morral del Drac
BANDOLERS A CAN PÈLECS
L'any
1626, Can Pèlecs ja es presentava com un dels masos amb més puixança i futur
del terme de Sant Joan de Matadepera. Ajaçada sota l'enlairat espadat de la
Roca Petanta, a ponent . la Mola de Sant Llorenç del Munt, aquella antiga
pairalia havia superat toles les vicissituds, pestes i guerres que al Ilarg
dels segles havien commogut la contrada. L'amo de la masia era Jaume Pèlecs,
que aleshores tenia quaranta anys. Havia estat nomenat hereu per Macià Pèlecs el seu
pare. feia tot just tres anys.
El nom de Can Pèlecs no era l'original de
la masia. que des de ternps immemorial hevia estat coneguda corn a mas Sa
Busqueta . Ja era així en aquells temps pretèrits. en qué lant les terres i les cases com els homes, dones i besties que hi habitaven eren propietat
feudal del monestir de Sant Llorenç del Munt, que s'alçava a Ilevant sobre el
cim de la Mola, dominant la vall de les
Arenes.
Aquell canvi de nom s'havia iniciat feia
poc més de vuitanta anys, quan Gabriel Pèlecs
avi del propietari, es casà emb Elisabet Busqueta, la pubilla del mas.
Iniciant-se la nissaga dels Pèlecs a la vall de les Arenes de Sant Joan de Matadepera. Certament,
gairebé tot havia anat prou bé en aquella pairalia des que els Pèlecs se
n'ocupaven. Havien adquirit noves terres
al
rodal el mes creixia.Amb tot, quinze
anys enrera,una ombra tèrbola havia enfosquit la vida plàcida i el futur
d´aquell laboriós mas : va ser quant.Francesc Pèlecs el germá petit de l´hereu,
fou acusat i inculpat, juntament amb un mosso francès que trevallaba a la casa,
d´haver assasinat un jove pastor del mas de la Mata. Aquell tràgic succés sotraguejà l'anirn i
lópinió
de la gent de la contrada i Macià Pèlecs tinguè serioses dificultats per a
treure el seu fill petit de l´embolic en què s´havia vist ficat.
Aquell cas , però, ja era aigua
passada i estava gairebé oblidat. Ara, els perills que amenaçaven el mas i els
seus habitants eren uns altres.
Sant Joan de
Matadepera, dimecres, 15 d'abril de 1626
Acalorat per la feixuga tasca de conduir
l'arada, Jaurne Pèlecs aturà la parella
de bous. Eixugant-se la suor del front,
contemplà satisfet la terra acabada de llaurar, que mostrava la seva
entranya ocre i humida entre l´herba regirada.A la fi havia obert el darrer
solc que li restava d´aquell cmp. A poques passes s´aixecava el seu mas, Can
Pèlecs, voltat de conreus verds i d´arbres florits, exultant de vida sota el
discret però brillant sol primaveral.
Per le posiciò de l´astre rei, el pagès veié que eren pels
volts de les quatre de la tarda. Encara restaven unes hores de llum per a acabar-se la jornada, i així, després de
tancar els bous al corral, enfilà amb bon pas el camí que, costa amunt, mena la
rocallosa carena del Montcau. Volia veure com estava el bestiar que tenia
pasturant per aquells enlairats paratges.
Tan aviat com Jaume Pèlecs arribà
dalt la carena per on passa el camí que
condueix al coll d'Eres i al pelat turó del Montcau., sentí la fressa d'unes
pas que s´aproximaven. Algú venia per aquell senderó encatifats de fulles
seques, en sentit contrari al d´ell. A l´instant aparegueren, mitg tapats pel
boscatge, uns desconeguts que avançaven cap a ell. Eren quatre homes d´elevada
estatura, vestits elegantment. Anaven coberts amb capes gascones roges i grises
que els dissimulaven les amples xarpes i
les pesants armes de foc que hi duien penjant.Un d´ells, fins i tot portava al
descobert un pedrenyal de canó llarg penjat al coll.
Ni l´aspecte ni la presència
d´aquella gent no agradà al pagès; amb tot, quan passaren pel seu costat els
saludà, com ès costum entre la gent del camp.Ells li tornaren la salutació i
prosseguiren llur camí sense imporuar-lo, tot i que es veia ben clar que eren
bandolers.
En plena serralada del Montcau,
voltat d´alzinars i rouredes, el pagès es reuní amb una filla seva que tenia
cura dels ramats que pasturaven pels herbeis i els boscos de la muntanya. Poc
després, guiat per la jove pastora, comença a comprovar l´estat dels seus
ramats.
El sol jadeclinava, havien passat
més de dues hores des que en Pèlecs s´havia encreuat amb els bandolers i ja no
pensava en l´afer .Quan
Gairebé
era l´hora de tornar al mas, veieren algú que pujava corrent en direcció on es
trobaven ells. Era el fill petit d´en
Pèlecs, que en arribar, alarmat i esbufegant, contà al seu pare que havia vist
quatre homes voltant pels boscos propers al mas. Com una premoniciò sinistra,
la imatge dels quatre bandolers que havia vist poques hores abans acudí a la seva
ment. Sense perdre ni sols un minut , envià la seva filla a casa amb un
missatge urgent per a la seva esposa. Li demanava que tanquès de seguida la
porta exterior del mas amb pany i forrellat, car hi havia gent facinerosa
rondant pels encontorns. Com una exalació, la jove pastora s´avançà i corregué
lleugera camí avall. Mentrestant, Jaume Pèlecs
enllestí ràpidament la feina amb el bestiar i emprengué a tota pressa el
retorn a casa.
Quan es trobava a mig camí
del mas, el pagès sentí uns crits confosos que l´alertaren.Era la coneguda
consigna de <<via fora>> que la gent emprava en cas d´assalt de
bandolers. En parar més atenció, s´adonà, amb angoixa, que l´enrenou provenia
de la banda del seu mas. Alarmat, Jaume Pèlecs arrencà a córrer de dret cap a
casa seva i cridant amb totes les forces <<vía fora a lladres!>>.
Fatigat per la corredissa,
el pagès arribà al mas. En traspassar el portal, comprovà amb sorpresa que res
d´anormal no alterava l´ambient habitual de la casa. Més alleugerit, anà a
cercar la seva esposa i li demanà que li contés què havia passat i el perquè
d´aquells crits de via fora.
Eulàlia Pèlecs era una
pagesa de trenta-sis anys que no s´acovardia fàcilment; però en aquella ocasió tal
com relatà després al seu marit, havia passat uns moments de tensió i d´angoixa
d´allò més desagradables.
La peripècia al mas
havia començat després de les set de la tarda. Eulàlia ja havia estat
assabentada per la seva filla que hi havia gent sospitosa per la contrada i
així, seguint la recomanació rebuda, tancà i barrà el portal del mas i hi
romangué a dins amb les seves filles. Preocupada per aquella situació, la dona
restà llargues estones guaitant per la finestra, tot esperant amb àmb ànsia el
seu espòs.
Quan ja començava a
declinar el dia, arribà en Toni Cerdà, el pastor que tenia cura de les ovelles.
Aquest, abans de tancar el ramat,corregué a veure la seva mestressa i l´advertí
que mentre baixava, havia vist dos homes coberts amb capes gascones i armats
amb pedrenyals de canó llarg que venien camí del mas. En sentir la notcia,
Eulàlia Pèlecs començà a inquietar-se seriosament. Temia que aquells bandolers
no haguessin assasinat al seu marit.
Poc deesprés d´una tensa i feixuga
espera, la dona veié per la finestra algú que es movia pels voltants de la
casa, i dstingui les siluetes de dos homes retallant-se en la foscor. Estaven situant-se
dissimuladament en una cantonada del mas. La manca de llum no permetia
d´apreciar gaires detalls, però pogué
comprovar que aquells individus anaven
armats amb pedrenyals. Eren alts i duien capes gascones, de les quals no
es podia apreciar el color. Únicament es distingien de forma clara les mitges
blanques d´un dels saltejadors.
En aquell punt,
Eulàlia Pèlecs s´adonà que estaven rodejant la casa i que els bandolers ja
havien vist que el portal de fora era tancat.
Espantades devant
d´aquella tensa situació, les noies de la casa perderen el control i començaren
a cridar fortament per les finestrres. El pastor i la mestressa, veient que
realment no podien fer altre cosa, s´afegiren a les noies cridant <<Via
fora a lladres>>.
Sorpresos per la cridòria dels del mas i
adonant-se que havien estat descoberts, els bandolers sortiren corrents dels
seus amagatalls i desaparegueren per la torrentera de la font.
Segurament pensaren
que amb la porta tancada i la gent dins alertada i a l´aguait, es feia difícil
donar un cop de mà ràpid.
A
més, aviat arribarien els pagesos del rodal, alertats pels crits de via fora,
de manera que els convenia fugir com més aviat millor, car si queien en les
seves mans, ningú no donaria ni un ral per la seva pell.
Divendres, 17 d´Abril de 1626
Aquell intent
d´assalt va ser denunciat pels afectats s Jaume Garrigosa, batlle del terme de
Sant Joan de Matadepera, el qual vivia a Can Garrigosa, una de les masies
veïnes de Can Pèlecs. Dos dies després dels fets, el batlle es presentà a la
masia per instruir la denúncia. Amb ell arribaren el notari terrasenc Joan Mas
i un escivent del seu despaix, Rafael Riquer, els quals s´encarregaren de
pendre la declaració escrita a Jaume i Eulàlia Pélecs.
Tots els presents
convingueren que l´assalt havia estat frustat gràcies a la bona pensada que
tingué Jaume Pèlecs de fer tancar a temps ls porta exterior del mas; si no, els
bandolers haurien entrat fàcilment a la casa.
I així fou com
acabà aquell cas. De fet, la denúncia resultà inoperant, acr anava contra uns
bandolers que no havien estat reconeguts . Així doncs, el seu efecte es
limitava a donar constància dels fets i a recollir els mínims detalls que
havien estat observats pels testimonis, per a una possible identificació dels
assaltants.
Pedrenyal curt
